Els diferents estaments que intervenen en la comercialització de l’art, des de sempre, han etiquetat tendències estilístiques per projectar preferències personals. En la darrera dècada, la dispersió de les pressions, acompanyada de la constant emergència de corrents artístics, així com de l’aceptació i incorporació dels moviments rupturistes dels sixanta i setanta, ha permès un parèntesi on totes les manifestacions artístiques poden trobar un lloc i l’experimentació pot asumir un paper primordial. Reivindiquem aquesta diversitat com a plataforma cultural i la comunicació estètica com un llenguatge d’entesa comuna entre els pobles, en què el motor principal seria l’experimentació. Volem que l’experimentació estigui per damunt de l’estil i que els canvis en la recerca siguin un deure i un deret de l’artista. Una societat que s’està interrelacionant amb formes culturals que neixen contínuament ja no pot demanar estils tancats, sinó que ha de ser oberta.

Creiem en la col.laboració i en l’unió d’esforços per la participació en la societat a través de la cultura. Tal vegada en les possibilitats de l’art com a mitjà d’anàlisi i comprensió de la naturaleça humana y de les seves constants d’interrelació amb la societat.  

                                                                                                                                        Bruix

(Presentació pel catàleg de l’exposició “Descobertes” del grup ART-TRA en el Centre Cultural de la Caixa de Terrassa. Terrassa 1998)

 

 

 

 

        La cultura no és una, són moltes i variades. La nostre actuació, volguem o no, anirà lligada en una “forma cultural”. Cal discernir quins grups culturals existeixen i com volem incidir-hi, i per a aquesta incidència ens fa falta saber quins propósits ens marquem.

        Si assumim la necessitat d’aquesta reflexió prèvia, podrem evitar caure en plantejaments i modes que poden estar recolzades per interessos de mercat allunyats de la realitat social o cultural. Ha de ser el nostre pensament el que marqui la línia de continuitat i no les formes, les quals poden quedar desvinculades de la realitat i més ara en aquesta societat de canvis continus.

       Els diferents grups socials que composen la societat van seleccionant en relació  als seus interessos aquelles manifestacions que els donen unes pautes o una identitat, i és el conjunt de la societat que, a partir de la seva maduració configurada per l’experiència o memòria històrica recent, al cap d’un temps incorpora aquells fets culturals que els diferents grups socials han potenciat. Els  interessos d’aquests grups ben sovint s’enfronten i en pot sortir tota la societat convulsada. És per això que el treball cultural, per mínima incidència que pugui tenir, cal tenir present a quins interessos serveix i com volem que incideixi en el pensament social.

      Bruix

(Del catàleg de l’exposició “El transcurs del temps: Una dimensió visible” a Art Actual – Aula de Lletres. Barcelona 1996.)

 

 

 

 

Amb l'impressionisme va començar un corrent de canvi de formes i maneres de fer en l'art, que en arribar a l'abstracta i l'informalisme es va donar el punt de llibertat perquè qualsevol material tingués camí lliure per a l'expressió de l'artista.  Tanmateix el Dadà impulsà la " idea " com a suport de l'obra i l'Arte Povera i altres vertents com l'art Conceptual, la portaren a un màxim de possibilitats.  En el seu moment galeries i públic mostraren un rebuig en vers a aquests canvis formals, actualment uns i altres, dins el nou context cultura¡, han acceptat qualsevol mitjà o material nou, l'objecte, la cinta magnètica, ja no suposen un trencament sinó simplement un suport i les formes i maneres de fer no són determinants.  Els anys vuitanta han tancat una etapa que era imprescindible, no tan sols per a fer evolucionar l'art sinó a moltes manifestacions de la cultura.

Ara cal centrar-se més en el "què dir" que no pas en el "com", tota aquesta semiòtica del segle XX i la seva dialèctica completa el llenguatge plàstic per a les noves generacions, però han de saber-lo utilitzar per a dir coses actuals.  El venta¡¡ de camps artístics és ampli i les seves possibilitats i capacitats de difusió impressionants, la necessitat de comunicació de ¡'artista ha d'estar acompanyada d'uns coneixements professionals que el facin saber triar el mitjà més apropiat, i té l'obligació de raonar vers allò que pretén dir.

 

                                       Bruix

 

("Per una perspectiva de l'espaí-temps".  Art a Aula de Lletres.Barcelona, setembre de 1995)

 

 

 

 

 

 

Hem fet posar en lletra algunes consideracions que l'artista Pere Bruix i Riera * ens ha comentat sobre un aspecte de la funció social de l'art  i que en la seva obra i concepció veiem de manera intrínseca.

"Pels carrers de les nostres ciutats o pobles hi ha, i han hagut sempre, elements, edificis i escultures, que ens alegren la vista, que ens sorprenen o ens fan pensar, alguns han perdut el context històric i s'han convertit senzillament en peces artístiques, altres més recents cerquen el seu lloc entre les indiferències dels espectadors o els esquivaments dels vianants per a no entropasar.

No hi ha res més interessant en una ciutat que l'entorn espacial que és dedica al vianant. En entrar a una ciutat no coneguda la impressió que rebem ve principalment d'aquest entorn i ens pot donar una sensació d'acolliment o una necessitat de marxar; i això ja no ve donat pels elements circumdants sinó per la concepció d'aquest espai, les distàncies, les altures, els sorolls, els volums naturals, no monòtons, del "verd" vegetal, l'equilibri de matisos en els colors naturals; això i més quan no estan en una conjunció perfecte entre els professionals i un element s'altera, pot fer perdre de vista a la resta; no perquè una escultura o edifici sigui més gran o més monumental, ha de ser més important. Cada cosa ha de mesurar allò que el seu entorn li permet, i també cada obra ha de saber dir plasticament o conceptualment quelcom, no pot quedar buida d'innovacions i d'intencions.

Quan sovint veig "valors" alterats (ja siguin visuals com de conceptes), penso que si s'hagués consultat prèviament a un antropòleg, psicòleg, urbanista, escultor, ... a qui passa per allà cada dia, a qui hi viu al costat o a d'alt, a n'els nens del barri,... segur que s'haguessin subsanat  barbaritats que eren cantades abans de fer-les".

 

* Pintor i escultor viu a Barcelona i treballa des de fa anys en les tres dimensions dins l'espai, ha realitzat nombrosos projectes per a espais urbans. Te obra permanent a les galeries The Painting Center de Nova York, Stufenbau de Berna i Buri de Gant. La imatge correspon a una escultura de la sèrie "Interrelació de Forces". En les escultures de Bruix el vianant està a l'alçada de l'escultura: hi pot entrar, s'hi pot sentir dins d'ella, seure en ella i en algunes participar amb ella.

 

(Per a la revista Funció Pública nº 18. Barcelona 1999)

 

 

 

 

Part inicial de l’entrevista realitzada per a Irene Gabaldà (Reus 2001):

 

 

  -Com a professor em podria dir cap on s'encamina l'art

  contemporani?

 

L'art, com la filosofia en els seus inicis va obrint pas a diferents especialitats. Desprès d'haver desenvolupat la fotografia, el disseny gràfic o el cinema entre altres, ara és el moment de l'art digital, tant en fotografia com en cinema, i de l'art net per la xarxa. Un i altre s'alimentaran de les altres arts, en especial del disseny gràfic, aquest es derivarà en un "disseny de comunicació" més ampli en disciplines.

Cada cop més l'art de recerca incorpora tots els procediments, tecnologies i materials que els nous mitjans industrials i de comunicació social van desenvolupant. És per això que la pintura, l'escultura, ... queda bastant al marge de el que seria "recerca plàstica-visual actual", que no és el mateix que dir "art contemporani" dons per aquest tot és englobable i vàlid d'actualitzar, aportant aspectes innovadors en els seus continguts.

La instal·lació absorbeix aquestes modalitats i dona la possibilitat a qualsevol persona de fer muntatges sense un aprenentatge acadèmic. A un comissari o director d'exposicions, li resulta més llaminer donar el tema, directriu o contingut a una exposició o a un conjunt d'exposicions, i fins i tot fer ell mateix pot realitzar l'instal·lació, amb l'ajut de tècnics i especialistes. Aquest fet a ajudat a produir un esclat de la "instal·lació" en les darreres biennals d'art, on els comissaris dirigeixen la representació del país, a diferència de les fires de galeries, on la venda és l'objectiu, i per tant l'instal·lació, el vídeo o el net art queda reduït a una marginalitat; es poden exceptuar aquelles petites fires com els "NewArt" on les galeries aposten per a crear-se un segell de contemporaneïtat.

 

  -I com a artista com definiria el concepte

  d'instal·lació?

 

A finals dels seixanta i en els setanta, el nom era environaments o més exactament del francés "environements" és a dir ambientació que envolta. En els noranta, aproximadament, per a diferenciar i ampliar el concepte es va dir instal·lació, però en realitat és el mateix: Posar a l'espectador a centre d'una obra, que utilitza qualsevol material per a comunicar una idea, sensació o sentiment.

 

   

  -Perquè fa instal·lacions?

 

A partir de 1971 vaig fer varies obres que enllaçava l'art pobre i conceptual amb l'environament i en el 1972 va ser amb l'obra "Environament-efecte-visual-mòbil-multiplicat" que va ser pròpiament una instal·lació: Era un prisma triangular de 6,60 m. d'alçada per 2,20 m de costat, on entrava la gent i des de un sisè pis es projectava una pel·lícula del canadenc Mac Laren de punts, rectes i formes de colors, que es projectaven en la cara superior del prisma convertida en una pantalla de plàstic translúcid que quedava reflectida als tres costats, folrats d'acetat mirall, de manera infinita com si d'un gran calidoscopi es tractés. En realitat portava a l'espectador a una altra situació per mitjans d'elements plàstics i és el que de manera alternada he anat fent fins ara.

...

 

 

 

 

" Abstracció intimista de l'espai "

Barcelona 1999

Neus Aller

         Luisa Almunia

         Dolf Bissinger

         Consol Bofill

         Bruix

         Estopà

         Silvia Hornig

         Angélica Quintana

         Dolors Puigdemont

         Manuel Ros

         Amparo Sard

         Matilde Vela

 

Aquesta exposició, sota el títol “Abstracció intimista de l’espai”, és la continuació de dues edicions anteriors amb el mateix títol. La primera edició, es realitzà a Barcelona, la tardor de 1996; la segona edició tingué lloc a Berlín, l’estiu de 1997 i la que ara es presenta, té lloc, novament, a Barcelona.

 

Aquesta edició es caracteritza, respecte a  les altres dues anteriors,  en que és més acotada quant a als conceptes i formes plàstiques: ara es prioritza, encara més, l’espai, el color i la llum, i el minimalisme de les formes.

 

Fou, a partir de la primera edició, que sorgí un nucli d’artistes amb voluntat de compartir experiències i mostrar al públic les seves aportacions, i les d’altres artistes en la mateixa línia. Així, mitjançant les seves realitzacions plàstiques, s’aprofundeix en el llenguatge dels sentiments cap una reflexió vers un mateix, vers els altres, cercant l’ésser humà en la seva globalitat.

 

La raó de ser d’aquest moviment estilístic, Intimistes, és la necessitat, d’equilibrar o compensar altres corrents actuals de caire agressiu, brutalista, que reflecteixen la realitat més dura de l’ésser i del seu entorn. Per tant, l’obra dels autors que conformen aquest  moviment estilístic és, en confrontació amb altres corrents coetanis abans esmentats, més espiritual, intimista i sensual, és a dir, és el seu contrapunt. Ambdós pertanyen  a la totalitat de l’ésser, conformant l’eterna dualitat humana.

 

Carme Gassó i Ramiro                                                     Pere Bruix i Riera

Museòloga i Historiadora de l'Art        Coordinador d'Art Actual Artistes Associats

(Del catàleg de l’exposició “Abstracció intimista de l’espai” realitzada a La Casa Elizalde. Barcelona 1999)

 

 

 

(Del catàleg de l’exposició “En els límits del quadrat. Abstracció intimista de l’espai” realitzada a Art Actual Aula de Lletres. Barcelona 1998 –pàgina posterior-)

 

        

Neus Aller, Mateu Bauzà, Montserrat Bayod, Erwin Bechtold, Dolf Bissinger, Consol Bofill, Bruix, Rafael Canogar, Chancho, Elisabet Escalé, Estopà, Silvia Hornig, Marta Montcada, Josep Niebla, Dolors Puigdemont, Teresa Salcedo, Eliza Thoenen-Steinle, Matilde Vela.

 

Dels cicles de tendències monogràfiques previstes per a ser exhibidos a Art Actual - Aula de Lletres, tenia interés en presentar aquesta, especialment perqué he anat observant al llarg de fa anys unes constants plàstiques i directius conceptuals que són coincidents en alguns artistes tant en diferents païssos com de diverssos contextos culturals. És per aixó, que he seleccionat una mostra representativa de 18 autors amb unes 58 obres, on tot i que existeix una diferència generacional cadascú aporta els elements necessaris per ensenyor els ingredients d'una tendència que forma part d'un llenguatge "l'abstracte" integrat per un conjunt de manifestacions que encara no ha acotat totes les seves possibilitats de comunicació.

Les directrius minimalistes en el traç, la textura i principalment en les formes que acostumen a estar en equilibri, han conduït molts d'aquests artistes a treballar el format quadrat o utilitzar aquesta forma o les seves homólogues i equivalents, com a centre de les seves composicions.  Aquesta figura també comporta una idea d' unitat, reducció i centre de I'espai, resum d'un tot.  Els seus límits es poden convertir en el marc o finestra que fragmenta, dins un ordre equilibrat, el nostre món interior. És per aquest motiu que el títol de I'exposició fa referencia al quadrat, que es converteix en element de conjugació i d'unió entre els autors.

Donat que no és possible aplegar tots els autors d'aquesta tendència en una exposició, sí voldria citar-ne uns quants que han exposat en el nostre país i que la seva obra està dins d'aquesta tendència, o be un moment determinat ha pasat pels seus marges, completant així una visió mes amplia d'aquesta: Alvaro Alonso, Patricio Azcárate, Jaime Burguillos, Miguel Angel Campano, Ricardo Cavada, Angelo de Sousa, Adolfo Estrada, Paco Fernández, Victor Herrero Goixet, Mireya Masó, Luis Palmero, Ràfols-Casamoda, Guadalupe Ramírez, Alberto Reguera, Jean Charles Rutini, Isabel Saludes, Mariona Sanahuja, Josep Lluis Sànchez, Jordi Teixidor, Julio Toquero, Rosa Vives, Masafumi Yamamoto, ... entre altres.

Pere Bruix i Riera

                                                    Coordinador i assessor d'Art Actual - Aula de Lletres

 

 

(Del catàleg de l’exposició “En els límits del quadrat. Abstracció intimista de l’espai” realitzada a Art Actual Aula de Lletres. Barcelona 1996 –pàgina d’introducció-)

 

 

 

 

L'abstracció, com a nova expressió plàstica desenvolupada àmpliament dins els anys seixanta ha esdevingut un mitjà de comunicació assimilable i equivalent a les grafies que corresponen a les diferents escriptures, es troba actualment a un pas previ a la codificació.  Aquest corrent estilistic no fou merament un estil, sinò una nova manera de dir, que ha perdurat evolucionant i ampliant aquesta condició comunicativa, convertint-se progressivament en un nou Ilenguatge.

 

El conjunt d'artistes plàstics que aplega aquesta exposició és caracteritza per un denominador comú que anomenem "Abstracc!6 intimista de l'espai" i que respon a l'evolució que, partint de l'Abstracci6 Europea i de l'Expressiomisme Abstracte Americà i prenent com a referent l'obra de Rothko, s'allunya dels aspectes més rupturistes d'aquests corrents artístics per endinsar-se i aprofundir en el Ilenguatge de les idees, dels sentiments i de l'espiritualitat, per a convertir-se en especialistes plàstics de /es sensacions.  Alhora, les formes, com a elements de la composició, perden significacions per donar pas a una dimensió més incorpórea, l'espai en la seva doble significació : l'espai plàstic que delimita el pla creatiu, i l'espai que pren protagonisme per la pròpia absència de la forma.

 

L'abstracció és, en aquests autors, quelcom més que una no figuraci6, que un informalisme o que un gestualisme.  Esdevé més que un Ilenguatge plàstic, un concepte, es una forma de sentir. 1 aquesta forma de sentir que es manifesta plàsticament dins d'un ventall de tècniques, textures i colors té un bategar comù, un alè càlid i sosegat que dòna a les obres d'aquests autors una poètica i sensualitat diametralment oposada al corrent postexpressioniste dels anys vuitanta anomenat "expressionisme salvatge" que pretenia reflectir la violència urbona i que rapidement caigué en successives còpies de fàcil realització i mancades d'innovoció.

 

En les realitzacions d'aquest aglutinat d'artistes es poden veure certes diferències més a menys subtils respecte la tècnica i els plantejaments conceptuals.  Si empréssim un quadrat de dues cares per a representar gràficament els límits de la tendència, a una de les cares situariem els aspectes més formals on els vèrtexs correspondrien al gest, la forma, el color saturat i a la minimalització de tots tres vinculada a la Ilum.  Dins d'aquesta figura situariem els diferents autors apropant-se, o bé confluint a un punt, però tenint en compte que segons determinades obres, un mateix autor pot estar més proper a un límit o a un altre.

artistes abstracció intimista de l'espai, esquema

Correspondrien a l'altra cara del quadrat els aspectes mes conceptuels tals com la utilització i concepció de l'espai per a la plasmaci6 de les idees, sentiments, emocions o sensacions, quedant dividit en dues meitats segons sigui considerat l'espai com un pla constructiu per a les seves representaclons o bé com una immensitat on ens són suggerides amb els mínims elements.

Dins del conjunt d'autors que consideren l'espai com a una immensitat hi podriem,alhora, distingir algun autor que incorpora la tridimensionalitat per integrar plantejaments d'astrofisica al món de les sensacions, donant a l'espai un concepte de "dimensió".

 

Carme Gassà i Ramiro                                                              Pere Bruix 1 Riera

Historiadora de l'Art i Museôloga                           Coordinador i assessor d'exposicions

                                                                              d'Art Actual - Aula de Lletres

 

 

  <<tornar

 

(versión en castellano)

 

(Del catalogo de la exposición “En los límites del cuadrado. Abstracción intimista del espacio” realizada en Art Actual - Aula de Lletres. Barcelona 1996 –pàgina posterior-)

 

 

Neus Aller, Mateu Bauzà, Montserrat Bayod, Erwin Bechtold, Dolf Bissinger, Consol Bofill, Bruix, Rafael Canogar, Chancho, Elisabet Escalé, Estopà, Silvia Hornig, Marta Montcada, Josep Niebla, Dolors Puigdemont, Teresa Salcedo, Eliza Thoenen-Steinle, Matilde Vela.

 

La Abstracción, como expresión plástica desarrollada ampliamente durante los años 60 se ha convertido en un medio de comunicación asimilable y equivalente a las grafías que corresponden a las diferentes escrituras, actualmente se encuentra a un paso de la codificación.  Esta corriente estilística no fue meramente un estilo, sino una nueva manera de decir que ha perdurado evolucionando y ampliando esta condición comunicativa, convirtiéndose progresivamente en un nuevo lenguaje.

 

El conjunto de artistas plásticos que reune esta exposición se caracteriza por un denominador común que llamamos "Abstracción intimista del espacio" y que corresponde a la evolución que, partiendo de la Abstracci6n Europea y del Expresionismo Abstracto Americano y tomando como referente la obra de Rothko, se aleja de los aspectos más rupturistas de estas corrientes artísticas para introducirse y profundizar en el lenguaje de las ideas, de los sentimientos y de la espiritualidad, para convertirse en especialistas plásticos de las sensaciones. Ahora, las formas, como elementos de la composición, pierden significación para dar paso a una dimensión más incorporea, el espacio, en su doble significaci6n : el espacio plástico que delimita el plano creativo, y el espacio que toma protagonismo por la ausencia de la forma.

 

La abstración es, en estos autores, algo más que una no figuración, que un informalismo o que un gestualismo.  Se convierte más que un lenguaje plástico en un concepto, es una forma de sentir.  Y esta forma de sentir, que se manifiesta plásticamente dentro de un abanico de técnicas, texturas y colores, tiene un común palpitar, un aliento cálido y sosegado que da a las obras de estos artistas una poética y sensualidad diametralmente opuesta a la corriente post-expresionista de los años 80 denominada "expresionismo salvaje" que pretendía reflejar la violencia urbana y que rápidamente cayó en sucesivas copias de fácil realización y carentes de innovación.

 

En las realizaciones de este grupo de autores se pueden ver ciertas diferencias más o menos sutiles respecto a la técnica y a los planteamientcs conceptuales.   Si utilizásemos un cuadrado de dos caras para redresentar gráficamente los limites de la tendencia, a una de las caras situaríamos los aspectos más formales donde los vértices corresponden al gesto, la forma, el color saturado y a la minimalización de estos tres vinculada a la luz.  Dentro de esta figura situaríamos a los diferentes autores acercándose, o bien confluyendo a un punto, pero teniendo en cuenta que un mismo autor, en determinadas obras, puede estar más cerca de un límite o de otro.

 

 

 


Correspondería a la otra cara del cuadrado los aspectos más, conceptuales tales como la utilización y concepción del espacio para la plasmación de las ideas, sentimientos emociones o sensaciones, quedando dividido en dos mitades según sea considerado el espacio como un plano constructivo para sus representaciones o bien cómo una inmensidad donde nos son sugeridas mediante mínimos elementos.

Dentro del conjunto de autores que consideran el espacio como inmensidad podríamos, a.la. vez, distinguir algún autor que incorpora la tridimensionlidad para integrar planteamientos de astrofísica al mundo de las -sensaciones, dando al espacio un concepto de "dimensión".

 

Carme Gassà i Ramiro                                                              Pere Bruix Riera

Historiadora de Arte y Museóloga                           Coordinador y asesor de exposiciones

                                                                              de Art Actual - Aula de Lletres

 

 

 

Para más escritos ir arriba

<<volver